Existeixen 1.200 milions de musulmans en el món i l'Islam és la religió que s'estén a més velocitat. Si les cruels matances que presenciem foren un tret típic d'aquesta fe i l'Islam inspirara i justificara veritablement tal violència, aquesta expansió i la presència creixent de musulmans a Europa i als Estats Units seria una perspectiva aterridora. Per fortuna, no és així.
La pròpia paraula Islam, que significa ‘submissió’, està relacionada amb l'àrab salam (pau). Quan el profeta Mahoma va lliurar als àrabs els textos d'inspiració divina coneguts com Alcorà, a principis del segle VII després de Crist, gran part de la seua missió va consistir precisament a acabar amb matances com les que hem vist a Nova York, a Washington, a França...
L'Aràbia preislámica estava immersa en un cercle viciós de guerres en les quals les tribus lluitaven sense parar les unes contra les altres i vivien dedicades a la venjança i la contravenjança. Mahoma mateix va sobreviure a diversos intents d'assassinat; la primera comunitat musulmana va escapar per poc a l'extermini en la poderosa ciutat de la Meca. El profeta va haver de lliurar una guerra sagnant per a sobreviure, però, quan va considerar fora de perill la seua gent, va dedicar els seus esforços a construir una coalició pacífica de tribus i va aconseguir la victòria mitjançant una enginyosa i modèlica campanya de no-violència. Com l'Alcorà ‘va ser revelat’ en un context de guerra generalitzada, hi ha diversos fragments que aborden com dur a terme una lluita armada. En la península Aràbiga, la guerra era una cosa desesperada. No es comptava amb el fet que un cabdill perdonara la vida a ningú després d'una batalla; alguns manaments alcorànics semblen compartir aquest esperit. Déu ordena als musulmans ‘matar onsevulla que els trobes!’ (4:89). Als extremistes com Osama Bin Laden els agrada citar versicles, però ho fan de forma selectiva. No inclouen les exhortacions a la pau que solen seguir, en quasi tots els casos, a aquests passatges més virulents: ‘Per tant, si et deixen viure, i no et declaren la guerra, i t'ofereixen la pau, Déu no et permet que els faces mal’ (4:90).
És a dir, en l'Alcorà, l'única guerra permesa és la que es lliura en defensa pròpia. Els musulmans no poden iniciar les hostilitats (2:190). La guerra és sempre dolenta, però a voltes cal lluitar per a evitar una persecució com la que els habitants de la Meca van efectuar contra els musulmans (2:191, 2:217) o protegir uns valors decents (4:75, 22:40). L'Alcorà cita la Torà, el conjunt de les escriptures jueves, que permet la venjança ull per ull i dent per dent, però, igual que els evangelis, l'Alcorà suggereix que és una virtut renunciar a la venjança (5:45).
L'Islam no és addicte a la guerra i la jihad no és un dels seus ‘pilars’, una de les seues pràctiques essencials. El significat fonamental de la paraula jihad no és ‘guerra santa’, sinó ‘lluita’. Es refereix al dur esforç necessari per a portar la voluntat de Déu a la pràctica en tots els àmbits: personal, social i polític. Segons una tradició molt important i molt citada, Mahoma va dir als qui l’acompanyaven en el camí de tornada a casa després d'una batalla: ‘Tornem de la xicoteta jihad a la més gran’, la tasca molt més urgent i transcendental d'extirpar el mal de la societat i el nostre propi cor.
L'Islam no es va imposar per l'espasa. L'Alcorà hi insisteix: ‘No ha d'existir coacció en qüestions de fe!’ (2:256). Als musulmans se'ls exhorta constantment en el fet que respecten jueus i cristians, els ‘pobles del Llibre’, que adoren el mateix Déu (29:46). En unes paraules que citava Mahoma en un dels seus últims sermons, Déu els diu a tots els éssers humans: ‘Oh, poble! T'hem format en nacions i tribus perquè pugueu conèixer-vos’ (49:13).
D'on procedeixen les bombes suïcides, el segrest i la matança de civils innocents? L'Alcorà no dóna suport a aquests assassinats, ni molt menys; violen diversos dels seus preceptes més sagrats. Ara bé, al llarg del segle XX, en totes les grans religions va brollar aquesta faceta militant de devoció que sol denominar-se fonamentalisme com a forma de rebel·lió contra la modernitat. Tots els moviments fonamentalistes que he estudiat en el judaisme, el cristianisme i l'islam estan convençuts que la societat laica i liberal està obstinada a eliminar la religió. Com creuen que estan lluitant per la seua supervivència, els fonamentalistes se senten justificats, moltes vegades, per a ignorar els principis més compassius de la seua fe. No obstant això, el que fan és distorsionar la tradició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario